20/2/17

Febreiru y 21, Día la Llingua Materna

Mannana, Febreiru y 21, ye'l Día Entrenacional la Llingua Materna y pa cellebralu, dende L'Alderique vos copiamos darréu'l capítulu XXXIX la primeira parte'l Quixote (Onde'l cautivu rellata la sua vida y socesos) que na edición conmemorativa'l cuartu centenariu la muerte Cervantes "El Quixote universal. Sieglu XXI" tá tornáu al llïonés.

Aproveitamos la ocasión p'avisaivos que nunas houras, alreol las 13,00, la nuesa ayalgeira, Alicia Valmaseda, tará n'Onda Cero Llión (98.3 del dial FM) falandu sobru'l Día la Llingua Materna, sobru la Llingua Llïonesa y sobru'l Quixote Universal.


Nun llugar de las montannas de Llión entamóu'l mieu llinax, cun quien fou más agradecida y lliberal la natura que la fortuna, anque, na estreitura d'aqueillos pueblos, tovía algamaba'l mieu pai fama de ricu, y braeiramente lu fuera si asina se diera manna a caltenere la sua facienda cumu la daba en gastala. Y la condición que tinía de sere lliberal y gastaor ye vinu de tenere síu soldáu los annos la sua mocedá, que ye escuela la soldadesca onde'l mezquín se faz francu, y el francu, pródigu; y si dalgunos soldaos s'alcuentran míseres, son cumu mostruos, que se gueyan raras vueltas. Pasaba'l mieu pai los términos de la lliberalidá, y rayaba nos de sere pródigu: cousa que nun ye de proveitu dalu al home casáu, y que tien fiyos que tienen de ye sucedere nel nome y nel sere. Los que'l mieu pai tinía yeran tres, tos varones y tos n'edá de poder ellexir estáu. Viendu, pues, el mieu pai que, sigún él dicía, nun podía dire a l'escontra la sua condición, quisu privase del istrumentu y causa que ye facía gastaor y dadivosu, que fou privase de la facienda, ensín la cual el mesmu Xandru pareciera estreitu. Y asina, chamándunos un día a tolos tres a solas nun aposentu, díxunos unas rezones asemeyadas a las qu'agora diciréi: “Fiyos, pa deciros que vos quieru bien, basta sabere y dicire que sodes los mieos fiyos; y pa pescanciare que nun vos quieru mal, basta sabere que nun me vou a la man nu que cinca a caltenere la vuesa facienda. Pues, pa que pescancieis dende eiquí alantre que vos quieru cumu pai, y que nun vos quieru destruyire cumu padrastru, quieru facer una cousa cun vosoutros que van mueitos días tengu camentada y cun madura consideración dimpuesta. Vosoutros tades yá n'edá de tomar estáu, ou, a lu menos, d'ellexir exerciciu, tal que, cuandu mayores, vos honre y aproveite. Y lu que tengu pensáu ye facere de la mia facienda cuatru partes: tres daréivos a vosoutros, a caún lu que ye tocare, ensín esceder en cousa dala, y cuna outra quedaréi you para vivire y sustentame los días que'l cielu seya servíu dame de vida. Peru querría que, dimpués que caún tuviese nel sou poder la parte que ye toca de la sua facienda, sigiese ún de los caminos que ye diré. Hai un refrán na nuesa Hespanna, al mieu parecer mui braeiru, cumu tos lu son, pur sere sentencias breves sacadas de la lluenga y discreta esperiencia; y el que you digu diz: “Eigrexa, ou mar, ou casa rial”, cumu si más nidiamente dixera: “Quien quixera valer y ser ricu siga ou la Eigrexa, ou navege, exercitandu l'arte la mercancía, ou vaya servire los reis nas suas casas”; purque dicen: “Val más migaya de rei que mercé de sinnor”. Digu estu purque querría, y ye la mia voluntá, qu'un de vosoutros sigiese las lletras, l'outru la mercancía, y l'outru sirviese al rei na gerra, pues ye abegosu entrar a serviye na sua cá; que, ya que la gerra nun dea mueitas riquezas, suel dare mueitu valor y mueita fama. Dientru d'ochu días, daréivos tola vuesa parte en dineiros, ensín defraudaros nun ardite, cumu lu vereis pula oubra. Dicime agora si vos presta sigire la mia idega y conseyu nu que vos tengu propuestu”. Y mandándume a mí, pur sere'l mayor, que rimpuendiese, dimpués de teneye dichu que nun esbaratase la facienda, sinon que gastase tolu que fuese la sua voluntá, que nosoutros yéramos mozos pa sabere ganala, vine a concluyire en que cumpliría el sou deseyu, y que'l mieu yera sigire l'exerciciu las armas, sirviendu n'él a Dióus y al mieu rei. El segundu harmanu fizu los mesmos ufiertamientos, y escoyióu dire a las Indias, llevandu emplegada la facienda que ye cupiese. El menor, y, a lu que you creigu, el más discretu, dixu que quería sigire la Eigrexa, ou marchar a finare los sous entamaos estudios a Salamanca. Así cumu finamos de concordanos y escoyere los nuesos exercicios, el mieu pai abrazóunos a tos, y, cuna brevedá que dixu, pusu pur oubra cuantu nos prometiera; y dandu a caún la sua parte, que, a lu que m'alcuerdu, fonun pa caún tres mil ducaos, en dineiros (purque un tíu de nuesu mercóu tola facienda y pagóula de contáu, purque nun saliese del troncu la casa), nun mesmu día despedímosnos tolos tres del nuesu bon pai; n'aquel mesmu, pareciéndume ser inhumanidá que'l mieu pai quedase vieyu y cun tan pouca facienda, fici cun él que de los mieos tres mil tomase dous mil ducaos, purque a mín bastábame'l restu p'acomodame de lu que tinía menester un soldáu. Los mieos dous harmanos, movíos del mieu exemplu, caún ye dióu mil ducaos: de mou qu'al mieu pai ye quedonun cuatru mil en dineiros, y más tres mil, que, a lu que paez, valía la facienda que ye cupu, que nun quisu vendere, sinon quedase cun eilla en raigannos. Digu, a la fin, que nos despedimos d’él y d'aquel nuesu tíu que tengu dichu, non ensín mueitu sentimientu y llárimas de tos, encargándunos que yes ficiésemos sabere, tolas vueltas qu'hubiese comodidá pa eillu, de nuesos socesos, prósperos ou alversos. Prometímosyelu, y, abrazándunos y eichándunos la sua bendición, l'un tomóu el viax de Salamanca, l'outru de Sevilla y you el d'Alicante, onde tuve nuevas qu'había una nave xenovesa que cargaba eillí llana pa Xénova. Ésti van ventidous annos que salí de cá del mieu pai, y en tos eillos, puestu que tengu escritu dalgunas cartas, nun tengu sabíu d’él nin de los mieos harmanos nueva dala; y lu que nesti discurrire de tiempu tengu pasáu direilu cun brevedá. Embarquéime n'Alicante, chegéi cun prósperu viax a Xénova, fui dende eillí a Milán, onde acomodéime d'armas y de dalgunas galas de soldáu, d'au quisi dir asentare la mia plaza al Piamonte; y tandu yá de camín p'Alexandría de la Palla, tuvi nuevas que'l gran duque d'Alba diba pa Flandes. Camudéi propósitu, marchéi cun él, serviye nas xornadas que fizu, alcontréime na muerte los condes d'Egmont y d'Horn, acancéi ser alférez d'un afamáu capitán de Guadalaxara, chamáu Diegu d'Urbina; y dimpués de dalgún tiempu que chegéi a Flandes, tuvunse nuevas de la lliga que la Santidá del Papa Píu Quintu, de felí alcordancia, tinía feichu cun Venecia y cun Hespanna, escontra l'enemigu común, que ye'l Turcu; el cual, naquel mesmu tiempu, tinía ganada cuna sua armada l'afamada isla de Chipre, que taba embaixu'l dominnu del venecianu: y pérdida llamentable y desdichada. Súpuse ciertu que venía pur xeneral d’esta lliga el serenísimu don Xuan d'Austria, harmanu natural del nuesu bon rei don Felipe. Divulgóuse'l grandísimu aparatu de gerra que se facía. Tolu cual incitóume y comovióume l'ánimu ya'l deseyu de veme na xornada que s'asperaba; y anque tenía abarruntos, y cuasi promesas ciertas, que na primeira ocasión que s'ofreciese sedría promovíu a capitán, quíselu deixare tou y venime, cumu me vine, a Italia. Y quisu la mia bona suerte que'l sinnor don Xuan d'Austria finara de chegar a Xénova, que pasaba a Nápoles a xuntase cuna armada de Venecia, cumu lu fízu dimpués en Mesina. Digu, a la fin, que m'alcontréi naqueilla felicísima xornada, yá feichu capitán d'infantería, a cuyu honrosu cargu subióume la mia bona suerte, más que los mieos merecimientos. Y aquel día, que fou pa la cristiandá tan venturosu, purque n'él desengannóuse'l mundu y tolas naciones del erru nel que taban, creyendu que los turcos yeran invencibles pula mar: naquel día, digu, onde quedóu l'argullu y soberbia utomana quebrada, ente tantos venturousos cumu eillí hubu (purque más ventura tuvun los cristianos qu'eillí morrienun que los que vivos y vencedores quedonun), you sólu fui el desdicháu, pues, en vuelta de que pudiera asperare, si fuora nos romanos sieglos, dalguna naval corona, vime aqueilla nueite que sigióu a tan afamáu día cun cadenas a las pías y esposas a las manos. Y fou d'esta suerte: que, habiendu l'Uchalí, rei d'Arxel, atrevíu y venturosu corsariu, embestíu y rendíu la capitana de Malta, que solos tres caballeiros quedonun vivos n'eilla, y éstos malferíos, acudióu la capitana de Xuan Andrea a socorrela, na cual you diba cuna mia compannía; y faciendu lu que debía n'ocasión asemeyada, saltéi na galeira escontraria, la cuala, esviánduse de la que la tinía embestíu, estorbóu que los mieos soldaos me sigiesen, y asina, alcontréime solu ente los mieos enemigos, a quienes nun pude resistire, pur sere tantos; a la fin, rindiénunme enchenu de feridas. Y cumu yá tendréis, sinnores, sentíu dicire que l'Uchalí salvóuse cun tola sua escuadra, vini you quedare cautivu nel sou poder, y sólu fui el triste ente tantos allegres y el cautivu ente tantos llibres; purque fonun quince mil cristianos los qu'aquel día algamaron la deseyada llibertá, que tos vinían al remu na turquesca armada. Llevónunme a Costantinopla, onde el Gran Turcu Selim fizu xeneral de la mar al mieu amu, purque tinía feichu'l sou deber na batailla, teniendu lleváu pur muestra'l sou valor l'estandarte la relixón de Malta. Alcontréime el segundu annu, que fou el de setenta y dous, en Navarinu, bogandu na capitana los tres fanales. Gueyéi y notéi la ocasión qu'eillí se perdiera de nun coyere nel puertu tola armada turquesca, purque tolos lleventes y xenízaros que neilla vinían tuvun pur ciertu que diban embestiyes dientru'l mesmu puertu, y tinían a puntu la sua roupa y pasamaques, que son los sous zapatos, pa fuyire lluéu pur tierra, ensín asperare sere combatíos: tantu yera'l mieu que tenían cobráu a la nuesa armada. Peru'l cielu ordenóulu d'outru xeitu, non pur farda nin descuidu del xeneral qu'a los nuesos rexía, sinon pulos pecaos de la cristiandá, y purque quier y permite Dióus que tengamos siempres verdugos que nos castigen. N'efeutu, l'Uchalí recoyióuse a Modón, que ye una isla que tá xunt'a Navarinu, y, eichandu la xente en tierra, fortificóu la bouca'l puertu, y túvuse quedu ata que'l sinnor don Xuan volvióuse. Nesti viax tomóuse la galeira que se chamaba La Presa, de quien yera capitán un fiyu d'aquel afamáu corsariu Barbarroxa. Tomóula la capitana de Nápoles, chamada La Lloba, rexida pur aquel rayu la gerra, pul pai los soldaos, pur aquel venturosu y enxamás vencíu capitán don Álvaru de Bazán, marqués de Santa Cruz. Y nun quieru deixar de dicire lu qu'asocedióu nel apresamientu La Presa. Yera tan cruel el fiyu de Barbarroxa, y trataba tan mal los sous cautivos, que, asina cumu los que venían al remu gueyonun que la galeira Lloba yes diba entrandu y que yes acanzaba, soltonun tos a un tiempu los remos, y garronun al sou capitán, que taba sobru l'estanterol glayandu que bogasen apriesa, y pasánduye de bancu en bancu, de popa a proa, ye dionun bocaos, que a poucu más que pasóu del árbol yá tenía pasada la sua ánima al infiernu: tal yera, cumu tengu dichu, la crueldá cun que yes trataba y l'odiu qu'eillos ye tenían. Tornamos a Costantinopla, y l'annu darréu, que fou el de setenta y tres, súpuse n'eilla cúmu el sinnor don Xuan tenía ganáu a Túnez, y quitáu aquel reinu a los turcos y puestu en posesión d'él a Muley Hamet, cortandu las asperanzas que de volver a reinare n'él tenía Muley Hamida, el mouru más cruel y más valiente que tuvu'l mundiu. Sintióu mueitu esta perda el Gran Turcu, y, usandu la sagacidá que tolos de la sua cá tienen, fizu paz cunos venecianos, que mueitu más qu'él la deseyaban; y l'annu darréu de setenta y cuatru acometióu a la Goleta y al fuerte que xunt'a Túnez tenía dexáu meyu llevantáu el sinnor don Xuan. Nestos intres andaba you al remu, ensín asperanza de llibertá dala; a lu menos, nun asperaba tenela pur rescate, purque tenía determináu nun escribire las nuevas la mia disgracia al mieu pai. Perdióuse, a la fin, la Goleta; perdióuse'l fuerte, sobru las cualas plazas hubu de soldaos turcos, pagaos, setenta y cincu mil, y de mouros, y alárabes de tol África, más de cuatrocientos mil, acompangáu esti tan gran númberu de xente cun tantas municiones y pertrechos de gerra, y cun tantos gastaores, que cunas manos y a punnaos de tierra pudun cubrire la Goleta y el fuerte. Perdióuse primeiru la Goleta, tenía ata nestoncias pur inespunable; y nun se perdióu pur culpa de los sous defensores, los cuales fizun na sua defensa tou aqueillu que debían y podían, sinon purque la esperiencia amosóu la facilidá cun que se podían llevantare trincheiras n'aquel desiertu de sabre, purque a dous palmos alcontrábase l'augua, y los turcos nun l'alcontraron a duas varas; y asina, cun mueitos sacos de sabre, llevantonun las trincheiras tan altas que sobrupuxaban las murallas de la fuercia; y tiránduyes a caballeiru, dengunu podía parare, nin asistir a la defensa. Fou común opinión que nun se tenían d'encerrare los nuesos na Goleta, sinon asperar en campanna al desembarcadeiru; y los qu'estu dicen falan de lluenxe y cun pouca esperiencia de casos asemeyaos, purque si na Goleta y nel fuerte apenas había siete mil soldaos, ¿cúmu podía tan poucu númberu, anque más esforzaos fueran, salir a la campanna y quedar nas fuercias, escontra tantu cumu yera'l de los enemigos?; y ¿cúmu yera posible deixare de perdese fuercia que nun ye socorrida, y más cuandu la cercan enemigos mueitos y porfiaos, y na sua mesma tierra? Peru a mueitos parecióuyes, y asina parecióume a mí, que fou particular gracia y mercé que'l cielu fizu a Hespanna de permitire que s'asolase aqueilla oficina y capa de maldades, y aqueilla gumia ou esponya y polilla de la infinidá de dineiros qu'eillí ensín proveitu dalu se gastaban, ensín servire d'outra cousa que pa caltenere la memoria de tenela ganada la felicísima del inviutísimu Carlos Quintu; cumu si fuora precisu pa facela eterna, cumu lu ye y sedrá, qu'aqueillas piedras la sustentaran. Perdióuse tamién el fuerte; peru fónunye ganandu los turcos palmu a palmu, purque los soldaos que lu defendían lluitonun tan valerosa y fuertemente, que pasonun de venticincu mil enemigos los que matonun en ventidous asaltos xenerales que yes dienun. Dengunu cautivonun sanu de trescientos que quedonun vivos, sinnal cierta y nidia del sou esfuerciu y valor, y de lu bien que se defendienun y guardonun las suas plazas. Rindióuse a partíu un piquennu fuerte ou torre que taba en metá l'estannu, a cargu de don Xuan Zanogera, caballeiru valencianu y afamáu soldáu. Cautivonun a don Peru Puertocarrero, xeneral de la Goleta, el cual fizu cuantu fou posible pur defendere la sua fuercia; y sintióu tantu perdela que de pesare morrióu nel camín de Costantinopla, onde ye llevaban cautivu. Cautivonun asina mesmu al xeneral del fuerte, que se chamaba Gabrio Cervellón, caballeiru milanés, gran inxenieiru y valentísimu soldáu. Morrienun nestas duas fuercias mueitas presonas de cunta, de las cualas fou una Pagán d'Oria, caballeiru del hábitu de San Xuan, de condición xenerosu, cumu lu amosóu la suma lliberalidá qu'usóu cul sou harmanu, l'afamáu Xuan d'Andrea d'Oria; y lu que más fizu llastimousa la sua muerte fou morire a manos d'unos alárabes de quien se fióu, gueyandu yá perdíu'l fuerte, que s'ufiertonun de llevaye n'hábitu de mouru a Tabarca, que ye un portezuelu ou casa que naqueillas ribeiras tienen los xenoveses que s'exercitan na pesquería del coral; los cuales alárabes ye cortonun la tiesta y se la traxun al xeneral de l'armada turca, el cual cumplióu cun eillos el nuesu refrán castiellán: “Que anque la traición presta, el traidor aborrezse”; y asína, dizse que mandóu el xeneral colgare los que ye traxun el presente, purque nun lu traxun vivu. Ente los cristianos que nel fuerte se perdienun, fou ún chamáu don Peru d'Agilar, natural nun séi de qué llugar d'Andalucía, el cualu tenía síu alférez nel fuerte, soldáu de mueita cunta y de raru entendimientu: especialmente tenía particular gracia nu que chaman poesía. Dígulu purque la sua suerte ye traxu a la mia galeira y al mieu bancu, y a ser esclavu del mieu mesmu patrón; y enantias que nos partiéramos d'aquel puertu, fizu este caballeiru dous sonetos, a maneira d'epitafios, l'ún a la Goleta y l'outru al fuerte. Y en verdá que tengu de los dicire, purque los conozu de memoria y creigu qu'enantias causarán placer que pesadumbre.

Nel puntu que'l cautivu nomóu a don Peru d'Agilar, don Nandu amiróu a los sous collacios, y tolos tres sonrienun; y cuandu chegóu a dicire los sonetos, dixu l'ún:
  • Enantias que vuesa mercé pase p'alantre, suplícuye me diga quéi se fizu d'ese don Peru d'Agilar que tien dichu.
  • Lu que séi ye –rimpuendióu el cautivu– que, al cabu dous annos que tuvu en Costantinopla, fuyóu en trax d'arnaute cun un griegu espía, y nun séi si vinu en llibertá, puestu que creigu que sí, purque d'eillí nun annu gueyéi you al griegu en Costantinopla, y nun fui quien a entrugaye l'esitu d'aquel viax.
  • Pues [l]u fou –rimpuendióu el caballeiru–, purque esi don Peru ye'l mieu harmanu, y tá agora nel nuesu llugar, bonu y ricu, casáu y cun tres fiyos.
  • Gracias seyan dadas a Dious –dixu'l cautivu– pur tantas mercedes cumu ye fizu; purque nun hai na tierra, na mia opinión, contentu que se igue a algamare la llibertá perdía.
  • Y más –rimpuendióu el caballeiru–, que you séi los sonetos que'l mieu harmanu fizu.
  • Dígalos, pues, vuesa mercé –dixu el cautivu–, que los sabrá dicire miyor que you.
  • Que me presta –rimpuendióu el caballeiru–.
Y el de la Goleta dicía asina: